Portada del número 26

Amb els nois del camp extremeny
Com a mare i com a professional de l'educació (Heike) sóc conscient del paper que tenim els adults en la formació d'unes actituds positives sobre un tema tan important, i també em preocupa com afecten als nostres fills totes les imatges i idees que surten als mitjans. Em pregunto què fer i què dir, i quina és la forma més apropiada d'enfocar el tema. Un primer pas pot ser oferir-los la informació més objectiva possible, sense treure importància al problema ni tampoc caure en dramatismes. Però en lloc d'elaborar un discurs atapeït de conceptes abstractes, decideixo una xerrada animada amb els nens, partint de les nocions que tenen, les coses que han escoltat, les imatges que han vist, els canvis que han pogut observar o què els han explicat a l'escola.

Una xerrada informal
Quan li pregunto a la María, de 5 anys, si ha sentit parlar del canvi climàtic, ho identifica ràpidament amb el cicle estacional: «A l'estiu fa calor i a l'hivern fred», respon somrient. A partir d'aquesta idea seva, concreta tot i que inexacta, usant les seves pròpies paraules i centrant-me en la seva realitat quotidiana, parlo de l'augment de la temperatura. Els ensenyo fotos antigues del nostre poble i acabem parlant de la manca de neu, un dels fets que constaten amb més facilitat. «Diuen que abans al poble nevava tots els hiverns», comenta el Tristán, de 9 anys, i afegeix: «Podríem jugar a llençar boles o muntar en trineu. Seria tan divertit!».
Intento interessar-me genuïnament per les seves opinions i idees, i obrir-me a la possibilitat d'un ensenyament-aprenentatge mutu i compartit. M'adono que les experiències sensorials són molt importants per a ells i el plaer que els proporcionen constitueix una de les seves principals motivacions.
Sovint, el tema del desglaç evoca imatges angoixants: «A la tele vaig veure un ós polar que no parava de nedar i nedar; buscava un tros de gel on parar-se a descansar; em feia por que s'ofegués», ens explica el Tristán. Evitant, en tant que sigui possible, induir sentiments d'angoixa o de culpa, intento ajudar-los a expressar emocions com la por, la ràbia o la tristesa: «Ho passarem malament», assegura el Lucas, de 11 anys, «perquè si fa més calor, desapareixeran animals i plantes». «Crec que és un tema greu», sentencia el Carmelo, de 9 anys, «perquè la terra pot destruir-se».

El tema de la responsabilitat En analitzar les causes, plantejo el tema de la responsabilitat, tot i que el Lucas ho té clar: «La culpa la tenim els humans», es lamenta. Decideixo orientar la discussió cap als fets que ells han observat, comparant els efectes de diferents conductes i la mesura que cada persona pot contribuir amb el seu comportament a una millora o a un empitjorament de la situació.
El Carmelo, que viu a Madrid, nota que la ciutat «fa olor a fum» cada vegada que torna de vacances. «Són els adults els que produeixen gasos, construeixen centrals nuclears i talen arbres», protesta el Tristán. Però el seu amic no hi està d'acord: «Jo crec que és qüestió de tots, nens i adults, perquè els nens també llencen papers, van amb cotxe i gasten electricitat». A Paula, de 7 anys, «el Lorenzo, dels serveis forestals» li ha explicat que fa algun temps «uns nois van provocar un gran incendi jugant a cremar formigues».
Una vegada establerta la seva llibertat per actuar en un o altre sentit, intento transmetre'ls confiança en les seves pròpies habilitats i en les capacitats reguladores i regeneradores de la terra, perquè vegin el futur amb esperança. «Podem anar amb compte de no deixar les llums enceses, no malbaratar l'aigua i fer repoblacions», proposa el Lucas. «Però els arbres que plantarem seran petits i no respiraran tant com els grans», observa la Paula. «Llavors, plantarem molts, molts arbres petitons!», exclama el Tristán, entusiasmat amb la idea.
Fins aquí arriba la informació que em sembla necessària però no suficient, tot i que ben enfocada, concreta i compartida: aprenem el que vivim i valorem allò que gaudim.

El «dèficit de naturalesa»
La majoria dels nens i nenes dels països industrialitzats pateixen el que l'autor nord-americà Richard Louv ha batejat com «dèficit de naturalesa». En Last child in the woods (Algonquin Books, 2005) escriu: «Tant com la bona nutrició i les hores necessàries de son, els humans necessiten el contacte amb la natura. No obstant això, la nostra societat tecnològica està impedint que els nens tinguin experiències directes a la naturalesa».
«La salut dels nostres fills està en joc i també la salut del planeta», afegeix el Louv, «així que la manera que eduquem als nens i nenes repercutirà amb la manera que les joves generacions responguin a la naturalesa; doncs al cap i a la fi seran ells qui decideixin el futur del planeta».
Els nens aprenen principalment a través dels sentits; per això, un contacte assidu amb la natura els permet percebre i integrar el mitjà de manera senzilla, sentint l'aire, l'aigua, la terra, la calor del sol; apreciant aquestes experiències. És fonamental, doncs, que els permetem jugar amb els elements sense por, cuidant i valorant positivament el desenvolupament de la seva sensibilitat.
A més, la majoria dels nens busquen espontàniament aquestes vivències, de manera que només hem d'oferir-los l'ambient i les condicions adequades per realitzar-les. A través d'elles, aprenen a relacionar-se amb l'entorn a un nivell profund, gaudint de la vida des del seu interior.

L'educació ambiental comença amb la criança
Molts dels nostres fills, especialment els més petits, no han perdut encara aquesta capacitat de percebre el món com un subjecte, en lloc de considerar-lo una matèria inerta que podem manipular al nostre desig: senten l'ésser que anima els arbres, les plantes, els animals, els atribueixen intencions, sentiments i idees pròpies dels humans. Qui viu immers en aquesta forma d'espiritualitat animista, no pot maltractar l'entorn perquè se sent part d'ell.
Una criança natural, respectuosa amb els ritmes i processos del nen, és potser la primera condició, i més important, per a una autèntica educació ambiental. Quan l'ésser humà coneix i respecta la seva pròpia naturalesa, deixa de destruir la naturalesa que l’envolta, perquè percep que ambdues són el mateix.

Alumnes de Nova York
Amb aquesta mateixa idea, vincular els nens al seu entorn urbà i fer-los albirar solucions al repte del canvi climàtic des de la gran ciutat, un grup d'estudiants del col·legi PS 41 de Nova York s'ha proposat saber-ho tot (o gairebé tot) de les «teulades verdes». Aquesta escola ha estat seleccionada per a un projecte de coberta vegetal que pretén marcar una fita a la ciutat dels gratacels.
Aprofitant la meva experiència com a periodista (Carlos), vaig decidir establir un diàleg directe amb els nens i nenes de cinquè curs, convertits en intrèpids reporters ambientals. Prefereixo estimular-los amb imatges i mostrar-los fotos de cobertes vegetals. Amb la complicitat de les professores, demanem als nois que explorin els beneficis de les teulades verdes i com poden contribuir a pal·liar el canvi climàtic.
«Les teulades verdes són bones per a les ciutats perquè les plantes absorbeixen el diòxid de carboni dels cotxes», escriu el meu propi fill, el Miguel, de deu anys. «També són bones perquè serveixen per prevenir l'efecte “illa de calor”, que passa quan en una ciutat no hi ha suficient vegetació.»
El seu amic Theo ha decidit posar els peus a terra i incitar a tota la classe a passar a l'acció contra el canvi climàtic. Pel seu compte ha efectuat un sondeig entre vint companys de classe i els ha demanat que responguin a la pregunta: «Penses que la gent pot marcar la diferència reciclant, com una manera de prevenir el canvi climàtic?». El 85% ha respost sí i el 15%, no. «Això demostra que qualsevol pot marcar la diferència a títol personal reciclant», sosté el Theo, que predica entre els seus col·legues «la necessitat de reutilitzar les coses, com el plàstic, el paper o el vidre per protegir el medi ambient». «El canvi climàtic no desapareixerà per si mateix», escriu una altra nena d'onze anys, l’Isabella, que dóna consells casolans als seus companys: «Hi ha moltes maneres d’aturar el canvi climàtic. Unes són més difícils que d’altres. Per exemple, usar bombetes fluorescents en comptes de bombetes normals. Sabíeu que estalvien fins al 75% d'energia?».
Tornarem a parlar a classe del canvi climàtic, i convidarem un dia al pare de Nathaniel, Michael Oppenheimer, un dels científics que ha participat en el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic. Michael parlarà de l'acció humana i l'escalfament global, però evitarà fer discursos i preferirà que sigui la quitxalla qui pregunti: «En aquest, com en molts d’altres temes, no crec que sigui convenient omplir-los el cap: els nens sempre saben més del que nosaltres creiem».
La terapeuta Melissa Picket, que ha encunyat el terme «ecoansietat», ens dóna un últim consell: «No convé parlar als nois i noies del canvi climàtic com si fos la bomba atòmica, ni instigar la “por al llop” en els petits, perquè la por paralitza, i el que necessitem davant aquest repte és acció. No se m'acut res millor per encoratjar als nens que retornar-los la connexió perduda amb la naturalesa: allò que estimem és allò que protegim».