Portada del número 26

Amb els nois del camp extremeny
Com a mare i com a professional de l'educació (Heike) sóc conscient del paper que tenim els adults en la formació d'unes actituds positives sobre un tema tan important, i també em preocupa com afecten als nostres fills totes les imatges i idees que surten als mitjans. Em pregunto què fer i què dir, i quina és la forma més apropiada d'enfocar el tema. Un primer pas pot ser oferir-los la informació més objectiva possible, sense treure importància al problema ni tampoc caure en dramatismes. Però en lloc d'elaborar un discurs atapeït de conceptes abstractes, decideixo una xerrada animada amb els nens, partint de les nocions que tenen, les coses que han escoltat, les imatges que han vist, els canvis que han pogut observar o què els han explicat a l'escola.

Una xerrada informal
Quan li pregunto a la María, de 5 anys, si ha sentit parlar del canvi climàtic, ho identifica ràpidament amb el cicle estacional: «A l'estiu fa calor i a l'hivern fred», respon somrient. A partir d'aquesta idea seva, concreta tot i que inexacta, usant les seves pròpies paraules i centrant-me en la seva realitat quotidiana, parlo de l'augment de la temperatura. Els ensenyo fotos antigues del nostre poble i acabem parlant de la manca de neu, un dels fets que constaten amb més facilitat. «Diuen que abans al poble nevava tots els hiverns», comenta el Tristán, de 9 anys, i afegeix: «Podríem jugar a llençar boles o muntar en trineu. Seria tan divertit!».
Intento interessar-me genuïnament per les seves opinions i idees, i obrir-me a la possibilitat d'un ensenyament-aprenentatge mutu i compartit. M'adono que les experiències sensorials són molt importants per a ells i el plaer que els proporcionen constitueix una de les seves principals motivacions.
Sovint, el tema del desglaç evoca imatges angoixants: «A la tele vaig veure un ós polar que no parava de nedar i nedar; buscava un tros de gel on parar-se a descansar; em feia por que s'ofegués», ens explica el Tristán. Evitant, en tant que sigui possible, induir sentiments d'angoixa o de culpa, intento ajudar-los a expressar emocions com la por, la ràbia o la tristesa: «Ho passarem malament», assegura el Lucas, de 11 anys, «perquè si fa més calor, desapareixeran animals i plantes». «Crec que és un tema greu», sentencia el Carmelo, de 9 anys, «perquè la terra pot destruir-se».

El tema de la responsabilitat En analitzar les causes, plantejo el tema de la responsabilitat, tot i que el Lucas ho té clar: «La culpa la tenim els humans», es lamenta. Decideixo orientar la discussió cap als fets que ells han observat, comparant els efectes de diferents conductes i la mesura que cada persona pot contribuir amb el seu comportament a una millora o a un empitjorament de la situació.
El Carmelo, que viu a Madrid, nota que la ciutat «fa olor a fum» cada vegada que torna de vacances. «Són els adults els que produeixen gasos, construeixen centrals nuclears i talen arbres», protesta el Tristán. Però el seu amic no hi està d'acord: «Jo crec que és qüestió de tots, nens i adults, perquè els nens també llencen papers, van amb cotxe i gasten electricitat». A Paula, de 7 anys, «el Lorenzo, dels serveis forestals» li ha explicat que fa algun temps «uns nois van provocar un gran incendi jugant a cremar formigues».
Una vegada establerta la seva llibertat per actuar en un o altre sentit, intento transmetre'ls confiança en les seves pròpies habilitats i en les capacitats reguladores i regeneradores de la terra, perquè vegin el futur amb esperança. «Podem anar amb compte de no deixar les llums enceses, no malbaratar l'aigua i fer repoblacions», proposa el Lucas. «Però els arbres que plantarem seran petits i no respiraran tant com els grans», observa la Paula. «Llavors, plantarem molts, molts arbres petitons!», exclama el Tristán, entusiasmat amb la idea.
Fins aquí arriba la informació que em sembla necessària però no suficient, tot i que ben enfocada, concreta i compartida: aprenem el que vivim i valorem allò que gaudim.

El «dèficit de naturalesa»
La majoria dels nens i nenes dels països industrialitzats pateixen el que l'autor nord-americà Richard Louv ha batejat com «dèficit de naturalesa». En Last child in the woods (Algonquin Books, 2005) escriu: «Tant com la bona nutrició i les hores necessàries de son, els humans necessiten el contacte amb la natura. No obstant això, la nostra societat tecnològica està impedint que els nens tinguin experiències directes a la naturalesa».
«La salut dels nostres fills està en joc i també la salut del planeta», afegeix el Louv, «així que la manera que eduquem als nens i nenes repercutirà amb la manera que les joves generacions responguin a la naturalesa; doncs al cap i a la fi seran ells qui decideixin el futur del planeta».
Els nens aprenen principalment a través dels sentits; per això, un contacte assidu amb la natura els permet percebre i integrar el mitjà de manera senzilla, sentint l'aire, l'aigua, la terra, la calor del sol; apreciant aquestes experiències. És fonamental, doncs, que els permetem jugar amb els elements sense por, cuidant i valorant positivament el desenvolupament de la seva sensibilitat.
A més, la majoria dels nens busquen espontàniament aquestes vivències, de manera que només hem d'oferir-los l'ambient i les condicions adequades per realitzar-les. A través d'elles, aprenen a relacionar-se amb l'entorn a un nivell profund, gaudint de la vida des del seu interior.

L'educació ambiental comença amb la criança
Molts dels nostres fills, especialment els més petits, no han perdut encara aquesta capacitat de percebre el món com un subjecte, en lloc de considerar-lo una matèria inerta que podem manipular al nostre desig: senten l'ésser que anima els arbres, les plantes, els animals, els atribueixen intencions, sentiments i idees pròpies dels humans. Qui viu immers en aquesta forma d'espiritualitat animista, no pot maltractar l'entorn perquè se sent part d'ell.
Una criança natural, respectuosa amb els ritmes i processos del nen, és potser la primera condició, i més important, per a una autèntica educació ambiental. Quan l'ésser humà coneix i respecta la seva pròpia naturalesa, deixa de destruir la naturalesa que l’envolta, perquè percep que ambdues són el mateix.

Alumnes de Nova York
Amb aquesta mateixa idea, vincular els nens al seu entorn urbà i fer-los albirar solucions al repte del canvi climàtic des de la gran ciutat, un grup d'estudiants del col·legi PS 41 de Nova York s'ha proposat saber-ho tot (o gairebé tot) de les «teulades verdes». Aquesta escola ha estat seleccionada per a un projecte de coberta vegetal que pretén marcar una fita a la ciutat dels gratacels.
Aprofitant la meva experiència com a periodista (Carlos), vaig decidir establir un diàleg directe amb els nens i nenes de cinquè curs, convertits en intrèpids reporters ambientals. Prefereixo estimular-los amb imatges i mostrar-los fotos de cobertes vegetals. Amb la complicitat de les professores, demanem als nois que explorin els beneficis de les teulades verdes i com poden contribuir a pal·liar el canvi climàtic.
«Les teulades verdes són bones per a les ciutats perquè les plantes absorbeixen el diòxid de carboni dels cotxes», escriu el meu propi fill, el Miguel, de deu anys. «També són bones perquè serveixen per prevenir l'efecte “illa de calor”, que passa quan en una ciutat no hi ha suficient vegetació.»
El seu amic Theo ha decidit posar els peus a terra i incitar a tota la classe a passar a l'acció contra el canvi climàtic. Pel seu compte ha efectuat un sondeig entre vint companys de classe i els ha demanat que responguin a la pregunta: «Penses que la gent pot marcar la diferència reciclant, com una manera de prevenir el canvi climàtic?». El 85% ha respost sí i el 15%, no. «Això demostra que qualsevol pot marcar la diferència a títol personal reciclant», sosté el Theo, que predica entre els seus col·legues «la necessitat de reutilitzar les coses, com el plàstic, el paper o el vidre per protegir el medi ambient». «El canvi climàtic no desapareixerà per si mateix», escriu una altra nena d'onze anys, l’Isabella, que dóna consells casolans als seus companys: «Hi ha moltes maneres d’aturar el canvi climàtic. Unes són més difícils que d’altres. Per exemple, usar bombetes fluorescents en comptes de bombetes normals. Sabíeu que estalvien fins al 75% d'energia?».
Tornarem a parlar a classe del canvi climàtic, i convidarem un dia al pare de Nathaniel, Michael Oppenheimer, un dels científics que ha participat en el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic. Michael parlarà de l'acció humana i l'escalfament global, però evitarà fer discursos i preferirà que sigui la quitxalla qui pregunti: «En aquest, com en molts d’altres temes, no crec que sigui convenient omplir-los el cap: els nens sempre saben més del que nosaltres creiem».
La terapeuta Melissa Picket, que ha encunyat el terme «ecoansietat», ens dóna un últim consell: «No convé parlar als nois i noies del canvi climàtic com si fos la bomba atòmica, ni instigar la “por al llop” en els petits, perquè la por paralitza, i el que necessitem davant aquest repte és acció. No se m'acut res millor per encoratjar als nens que retornar-los la connexió perduda amb la naturalesa: allò que estimem és allò que protegim».

Entrevista a Sebastià Sorribas, escriptor

Viure en Família: No podem començar de cap altra manera: com és possible que una novel·la infantil es mantingui durant més de 40 anys i amb més de 40 edicions, com El zoo d’en Pitus?

Sebastià Sorribas: Sí... ara acabo de rebre la 44! Suposo que hi ha diverses explicacions possibles... Quan els mestres m’expliquen els comentaris i les reaccions dels nens i les nenes lectors, em solen comentar que és un llibre que els enganxa de seguida, des del primer moment; també parlen d’un llenguatge ric i alhora planer. De fet, jo vaig ser el primer sorprès! Quan vaig escriure el llibre, ja el devia portar a dins, però no vaig pas preveure aquest gran èxit. Suposo que hi ha alguna cosa que també té molt a veure amb l’època aquella, el 65. Ens començàvem a veure les orelles democràtiques, i a la nostra societat hi va haver un ressorgir increíble, moltes ganes de fer coses, ganes de canvis, i de treure’ns de sobre tota aquella porqueria de tants anys. Aquest ressorgiment també hi és una mica, al llibre.

El Zoo d’en Pitus continua sent un best-seller, i un llibre molt present a les escoles, malgrat els anys i els canvis que hem viscut: molts dels nostres nanos ja no van en colla, per exemple.

És cert, però mira, els nens de la història, tot el que fan per salvar l’amic ho fan seriosament, entens? Ho fan amb molta convicció, tots hi treballen, demanen ajuda, i ho fan molt seriosament, i se’n surten. Crec que els lectors actuals veuen que podria ser real, que ells també podrien intervenir en una història així. Els crítics també parlen de certs ingredients formals i tècnics, però amb tota la humilitat, jo crec que, més que fórmules literàries d’èxit, aquesta novel·la té el mateix que es necessita per ballar la Bamba...gracia y salero!

Creu que, actualment, aquestes obres podrien tenir algun tipus de reserva pedagògica? Els nens i les nenes d’avui no juguen sols al carrer, ni solen empaitar animals que es convertiran després en els seus trofeus, com passa en alguna de les seves novel·les...

Sí, això ha canviat molt. Ara tenen uns costums i una manera de divertir-se molt diferent. Nosaltres érem nens de cinema, de programa doble...

I sobretot de colla, oi?

De colla i de jugar al carrer. Tot i que la colla, era una eina de doble tall! Per una banda, als nens ens anava molt bé, perquè teníem un món propi on els adults no s’hi podien ni ficar. Això era positiu, i era una mena de formació. Però també tenia aspectes negatius, perquè érem colles molt violentes, començant pel cap de colla; sovint hi havia pinyes i de seguida anàvem a cops de pedra amb els del costat. I també eren colles molt masclistes, molt.

Alguns personatges seus com el Manelitus, o el Pelat, no són pas líders, oi?

Ui, a les colles en què jo anava no els haguessin acceptat de cap de les maneres. En aquest aspecte, la colla era elitista. En Manelitus és un element anarquitzant, és un despenjat; va a la seva, és molt independent, no individualista sinó independent, i sovint aquest tipus de nois, que es consideraven una mica volats, les colles no els volien.

I, des de la realitat actual dels nous lectors, no hi ha sorpreses i preguntes?

Solen dir-me que El Zoo d’en Pitus és intemporal, però sí que hi ha coses de l’època que sovint em pregunten, com ara: com és que els nens van a demanar permís al mossèn? Home, en aquell temps, si volies fer qualsevol cosa al carrer havies de demanar permís al mossèn! Si no, no hi havia res a fer; el permís del capellà tenia molta importància i molt de sentit, encara que no fossis religiós. I, això, als nens d’ara els estranya molt, perquè el context no és el mateix. Una vegada, l’editor em va proposar suprimir-ho, però això ja està escrit; que els nens no ho entenen? Que s’espavilin i ho preguntin al pares, o als avis!

La seva trajectòria, el va portar també a ser mestre, oi?

Bé, quan tenia tretze o catorze anys, feia classe als nens i nenes de deu o onze, que anaven a l’escola, que aprenien a escriure però no a llegir, perquè els escrivien coses a la pissarra i ells anaven copiant, però no sabien què copiaven. Més tard vaig treballar en un orfeó, i allà vam començar a muntar festivals infantils, i vam fer els Pastorets d’en Folch i Torres, amb 60 criatures de 6 a 14 anys.

Tot això ja era una bona escola...
Oi tant! I després, quan vaig fer de mestre, em va estranyar el poc coneixement directe dels nanos que tenien els mestres. Jo ho vaig ser tres anys, i evidentment no en vaig aprendre, perquè de mestre, en saps a còpia de molts anys. Però com a tutor, jo coneixia molt més els nens i nenes que no pas ells. Vaig tenir un desengany força gran: totes aquelles teories, i tot allò tan parlat del grup-classe, per exemple, a la pràctica no ho veia per enlloc.

I la situació actual de l’educació, com la valora?

Doncs mira, últimament a mi el que m’ha sorprès molt són les escoles rurals. Aquest any n’he visitat moltes, i la manera com conviuen i com treballen m’ha agradat molt. Penso que moltes escoles rurals han anat molt més enllà del que es preveia. Tenen pocs nanos, i treballen de manera que aconsegueixen un horitzó més ample col·laborant amb els pobles del voltant, a un radi de 10 km: així, si es fan amistats i un nen o una nena vol convidar a un company de classe, el poden anar a buscar perquè estan a 10 minuts del poble.

És més vocacional aquest mestre que no pas el mestre d’una escola més tradicional o de zona urbana?

Suposo que són diferents... Aquí també he trobat mestres de molta qualitat. Vaig anar per exemple a una escola de Teià, al Maresme, i allà la seva realitat és diferent... vaig preguntar a una de les mestres, «aquests nens, que són de Gàmbia?», i em va dir «no, aquests són catalans, els de Gàmbia són els seus pares». Ho tenen claríssim, i ho treballen molt bé.

Com valora que moltes generacions, com ara la meva, hagi llegit El zoo d’en Pitus en una quarta, cinquena, sisena edició, i ara expliquem o llegim aquesta història als nostres fills?

L’altre dia, pel carrer, una senyora que anava amb una nena de 7 o 8 anys, em va dir «ai, no sabia que vostè era d’aquest barri. Miri, de petita m’havia agradat tant, tant...! I ara la meva filla aquí presente l’està llegint i també li agrada moltíssim...!»

I com ho viu, això?

Jo el que veig és que molta gent encara s’emociona quan em parla del llibre, i diuen que els va marcar molt. Quan va sorgir l’escola catalana, s’hi feia iniciació a la lectura, i El Zoo d’en Pitus es va vendre molt, perquè era el llibre que trobaven més senzill. Molts castellanoparlants, i catalanoparlants també, és el primer llibre que van llegir.
Dona, és una cosa per estar content. A mi no m’agrada dir que sóc modest, així que con perdón de la modestia, puc dir que és una cosa per estar més que content, tu diràs!

I aquests nens i aquestes nenes d’avui, saben llegir? Ho fan amb bona comprensió, i en gaudeixen?

Crec que sí, però és molt important que tinguin llibres adequats al seu nivell, que els agradin i que ells mateixos puguin descobrir i triar. Que els tinguin a l’abast, i que puguin llegir molt. A les escoles fan molta feina, molta més que a les famílies. El fet és que tota aquesta feina que fan a les escoles d’iniciació a la lectura, doncs resulta que sovint no té continuació més tard, hi ha com un buit en què deixen de llegir. Tot i que aquesta feina de les escoles demana continuïtat, jo vull creure que quan aquests nens i nenes siguin una mica més grandets, si han tingut la llavor aquesta de la lectura de petits, llavors llegiran.

I a casa què podem fer per fomentar aquest amor per la lectura, i per la literatura?

Doncs, en primer lloc que les famílies llegeixin. Jo sóc lector perquè a casa meva llegien. Ara l’escola fa una cosa substitutòria, intenta, i a vegades ho aconsegueix, que els nens i nenes llegeixin. Però això ho haurien de fer les famílies, i si les famílies no llegeixen... llavors què? El més important és això, és la base. També hem de tenir en compte que tots els nanos són diferents, i tenen els seus propis interessos. Però si a casa es viu la literatura és fàcil que, facin el que facin, els nens tinguin el cuc a dintre per sempre.

Àngel Roig: La febre és un augment de la temperatura corporal provocat pel sistema nerviós central a fi de fer front a algun tipus d'alteració i estimular la reacció curativa de l'organisme. Per tant, la febre no sempre va lligada, necessàriament, a una infecció i no és per ella mateixa una malaltia sinó que és un element d'aquesta reacció curativa.

Quines són les causes?

Les causes de l'alteració que ha provocat la febre poden ser físiques, químiques, infeccioses o emocionals. Causes físiques poden ser una insolació, una crisi de creixement o la dentició. Causes químiques poden ser intoxicacions alimentàries o medicamentoses o reaccions al·lèrgiques a productes o bé per contacte, ingesta o inhalació.

Les infeccions són, quantitativament, les causes més freqüents de febre i el gèrmens o virus que les provoquen son, sovint, agents coadjuvants d'aquestes crisis curatives que provoquen la febre. Per tant, la "lluita" contra les infeccions s'hauria de basar més en l'intent de tornar l'equilibri al terreny que en l'ús (i massa sovint abús) dels antibiòtics que, d'altra banda, estan contraindicats en el processos vírics.

També hi ha episodis de febre que poden ocórrer després d'un alteració emocional intensa o greu. En tots els casos cal, però, fer un diagnòstic de la febre sobre tot si és persistent i altera d'una manera clara l'estat general del nen.

L'infant té una febrada al vespre. Què fem fins que no el puguem dur al metge l'endemà?

Davant d'una febre d'aparició brusca, en primer lloc cal observar l'estat general del nen que pot estar un xic aixafat i somnolent però ha de respondre bé als estímuls habituals. Cal que procurem que begui força líquid per a mantenir-lo correctament hidratat, tenir-lo discretament tapat, allunyat de corrents d'aire i en un ambient agradable. Si la febre és molt alta podem fer servir mitjans físics per a controlar-la, bàsicament banys d'aigua tèbia tirant a calenta o passar-li pel cos tovalloles mullades amb aigua calenta a fi de facilitar la pèrdua de calor a través de la pell. I deixar-lo dormir si en té ganes.

És important averiguar si el nen ha fet caca ja que la retenció de femta durant 2-3 dies poden provocar febres que es resolen provocant una deposició amb supositori de glicerina o un petit enema. Mirar també si està dentant. Els pares, si observen bé, poden orientar-se sovint mirant el coll del nen, si li senten veu gangosa, i veure si té amigdalitis, o pressionar les oïdes per veure si són doloroses, o l'aparició d'alguna erupció a la pell.

Totes aquestes coses poden esperar i no cal córrer a la nit a Urgències. Molts sabreu del colapse de les Urgències per processos banals i les llargues esperes i angoixes que allà s'hi passen, sovint sense necessitat. És important que demaneu al metge que atén els vostres fills que us instrueixi en aquestes observacions que estalvien molta feina a tothom

Quins són els casos en que convé actuar amb rapidesa?

Hi ha situacions que aconsellen la visita urgent com és el cas del nen que, amb febre alta, presenta dificultat respiratòria evident o si la febre va acompanyada de vòmit i/o diarrees importants i freqüents. En aquests casos és bo tenir un diagnòstic ràpid ja que es pot tractar d'una pneumònia o una salmonel·losi, per exemple. També cal una visita ràpida si el nen presenta símptomes neurològics com mal de cap (cefalea) fort i persistent, rigidesa, convulsions, obnubilació o pèrdua de consciència.

La majoria de les febres, per sort, corresponen a processos lleus i cal no alarmar-se, ja que el nen empitjora si els pares tenen una actitud d'angoixa i por davant la situació.

I si la febre puja molt?

Ja he explicat el sistema més natural de disminuir la temperatura corporal. Si de tota manera els pares s'angoixen molt poden donar-li un antitèrmic per a poder esperar la visita del pediatre. L'ús d'antitèrmics s'hauria de limitar a casos de molta necessitat

Una temperatura molt alta ens indica una malaltia més greu?

Una temperatura molt alta no significa, necessàriament, una malaltia greu, sinó la capacitat reactiva de l'organisme davant el desequilibri. Aquesta reacció és molt diversa segons els nens. Pel contrari, hi ha malalties greus en les que el cos, pel seu estat de deteriorament, fa poca febre com pot ser la Tuberculosi o molts casos de malalties canceroses. La febre molt alta ens ha de preocupar si es manté alta totes les hores del dia i/o per un període llarg de més de 48 hores sense alteracions significatives.

Perquè alguns infants arriben desseguida a una febre alta i altres es troben malament amb unes dècimes de febre?

Una raó de que això passi és la forma peculiar que té cada persona de respondre de manera diferent a un estímul. Trobar-se malament amb unes dècimes també pot ser degut al que anomenem "dintell" que cada persona té al dolor o al malestar general. D'altra banda hi moltes afeccions que poden fer sentir molt malament al nen i que provoquen molta, poca o gens de febre, com determinades afeccions al·lèrgiques, còlics intestinals, dolors articulars per traumatismes, crisis de creixement o d'origen reumàtic, etc.

La tendència a tenir febrades sovint o molt fortes, és hereditària?

En qualsevol forma d'emmalaltir hi ha una predisposició hereditària, com hi pot ser en l'estructura corporal o en pautes de comportament. El fet, però, de tenir una predisposició no significa que, necessàriament, els nens han de tenir un comportament davant la febre com els seus progenitors, ni tant sols com els seus germans. Un predisposició és una tendència, no una obligació. El codi genètic ens proporciona molta informació però cada persona la processa a la seva manera.

A l'escoleta no volen que duguis el nen amb febre, però, i si la fem baixar amb algun medicament com l'Apiretal o el Dalsy? Són aconsellables? I l'aspirina infantil? I l'homeopatia?

Remetent-me a la definició que he fet al principi de la febre i el seu paper podem entendre que l'ús d'antitèrmics NO és aconsellable d'una forma sistemàtica davant de qualsevol procés febril.

Entenc les dificultats que avui troben molts pares i, sobre tot, moltes mares per tenir cura del seu fill malalt, ja que l'estructura socio-laboral no contempla les necessitats dels pares i les mares quan tenen un infant malalt. D'altra banda és normal que les escoles no vulguin nens enfebrats ja que requereixen unes cures i uns espais que, sovint, les escoles no tenen, deixant a part el temor quasi sempre infundat del contagi a altres nens.

Donar antitèrmics no resol el problema però pot ser útil per sortir del pas en cas de molta necessitat, però la supressió de la febre per què el nen faci vida normal pot provocar un allargament o empitjorament del procés. Quan un nen té febre no pot fer vida "normal".

Com hem de prendre la temperatura a un menut?

Actualment, amb els termòmetres digitals, cal només aplicar el termòmetre en algun plec de la pell, preferentment aixella o zona engonal, retenir-lo uns minuts fins que el termòmetre acabi el procés i llegir-lo.

Què ha de menjar o beure un infant enfebrat?

El més aconsellable és aplicar-li una dieta líquida a base d'aigua, sucs i brous. És important la ingesta de líquids ja que durant la febre, i com més alta, més, hi ha molta pèrdua d'aigua per evaporació a traves de la pell.

Si el nen té gana, cal donar-li preferentment verdures i fruita que son més fàcilment assimilables que els productes animals i contenen gran proporció d'aigua.

L'hem de dur abrigat o desabrigar-lo? El podem dur a passejar o l'hem d'obligar a estar al llit?

Hi ha molta discussió sobre si el nen ha d'estar abrigat o no. Cal que estigui còmode. Si té calfreds o les mans i peus freds és millor abrigar-lo fins que tingui una temperatura confortable. Pot ser que, en una segona fase, el nen es desabrigui perquè té calor. Doncs desabrigueu-lo mantenint-lo en un ambient càlid.

Durant la febre la major part del nens tenen ganes d'estar quiets i només en algunes ocasions es mostren bellugadissos. El millor és deixar-lo a casa en un ambient confortable, millor no passejar-lo si no és imprescindible ( per dur-lo al metge, per exemple), però no cal obligar-lo a restar al llit.

Quina diferència hi ha entre la febre i la febrícula?

La febrícula és un terme cartell per anomenar la "febreta", febre suau que no depassa els 37,5ºC. No hi ha cap altra diferència. Sovint, quan hi ha processos no ben resolts, ens podem trobar amb nens que tenen febrícula persistent, el que indica que hi ha una debilitat en el seu sistema reactiu que no li permet acabar de resoldre la malaltia.

Quines són les dificultats d’aquestes famílies? Què demanden? L’estudi intenta esbrinar-ho a fi de poder dur a terme polítiques més adaptades a la realitat social i familiar actual. El projecte de recerca que porta aquest títol es va dur a terme entre desembre de 2001 i maig de 2002. Les dades no són del tot actuals, ja que les estadístiques més recents de què disposava l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) eren de 1996 i només es podien comparar amb les de 1991. Caldrà esperar una mica més a poder disposar de dades del nou mil•leni, però és un pas endavant.

La metodologia de la recerca es va basar en l’anàlisi quantitativa de les dades de l’IDESCAT i l’anàlisi qualitativa a partir d’entrevistes realitzades a 35 nuclis monoparentals i 5 a responsables d’entitats que realitzen tasques de suport a aquestes famílies. Es van tenir en compte les variable de sexe, estat civil, nacionalitat, edat, nivell d’instrucció, mercat de treball, habitatge i despesa social. Pel que fa als àmbits territorials són el metropolità, comarques gironines, camp de Tarragona, terres de l’Ebre, comarques centrals i àmbit de ponent.

En general, la mostra d’entrevistats conviu amb els fills sense compartir residència amb tercers, i el seu perfil correspon majoritàriament a mares, d’estat civil solteres, entre els 30 i 39 anys, amb un o màxim dos fills a càrrec, d’edat mitjana de 6 anys i una convivència d’entre 2 i 4 anys amb el company, amb estudis superiors –majoritàriament al sector serveis- i actius laboralment.

Tots aquests component admeten molts matisos, per exemple, moltes mares soles estan ocupades laboralment però han passat per llargs períodes d’atur o economia submergida; o una mare sola divorciada ha tingut el seu fill d’una parella posterior amb qui no ha conviscut, dada que reflecteix la transformació de les formes de convivència i maternitat i també alerta que “l’ús de categories de classificació tradicionals pot emmascarar part de la realitat”.

També es destaca que, en general, els nuclis monoparentals beneficiaris d’ajuts econòmics són una minoria: menys d’un 30% de la mostra. Podem concloure que la seva situació és precària en força casos, donat que només un 2,8% rep pensió alimentària. A més, “hi ha una escassa presència de nuclis beneficiaris de les beques de menjador o beques per a escoles bressol públiques”

Si volguéssim reflectir la situació d’aquestes famílies hauríem de reproduir un munt de declaracions. Ara volem destacar-ne una d’una mare que fa referència a la diversitat familiar: “Jo crec que s’hauria de cuidar el concepte de família i s’hauria de fer veure a altres nens que hi ha altres tipus de famílies, famílies separades, famílies del pare, famílies de la mare, famílies que els avis cuiden els nens".

Quin és l’origen de la monoparentalitat?
Les famílies que es generen arrel de divorcis i separacions en són un gran nombre, però cada vegada augmenta més l’opció de la maternitat en solitari. I això que aquestes famílies, en general, viuen en una situació econòmica i social desfavorable, i pateixen discriminacions i prejudicis socials. Però per a algunes persones, és millor viure sols que mal acompanyats.

Problemes i situacions discriminatòries
L’estudi assegura, després del nombre d’entrevistes, que la monoparentalitat no és una situació gens agraïda. A més de la manca de reconeixement social i polític, la seva principal problemàtica és la precarietat econòmica, agreujada per la discriminació del món laboral per tenir un fill petit i estar sola, i així es fa encara més difícil l’accés a un habitatge, una problemàtica ben actual per a tothom. També denuncien la dificultat per accedir a una plaça de llar d’infants municipal, i els prejudicis socials, de gènere i racistes.

Necesitats i demandes
L’estudi assenyala que les polítiques familiars hauran de tenir en compte les problemàtiques i demandes següents:

- Econòmiques: són el requeriment principal de les famílies monoparentals entrevistades. Es refereixen sobretot a l’equiparació dels ajuts amb altres països europeus i a la proposta d’un sou fix, subsidi o pensió. També s’esmenta la millora en els incentius fiscals.

- D’habitatge: demanden facilitats per llogar o comprar un pis, amb avantatges o punts en cas de vivendes de protecció oficial - Sobre el mercat laboral: propostes per reduir la jornada laboral a progenitors amb fills a càrrec, permisos de paternitat i maternitat més generosos, i ofertes de treball més adequades a la conciliació laboral i familiar.

- Mesures de conciliació: més ajuts per fer compatibles els àmbits laboral i familiar, com flexibilitat en horaris laborals per adequar- los als horaris de les llars i escoles, i campanyes de sensibilització al sector privat per igualar les condicions del treball a la funció pública.

- Expansió dels serveis de proximitat: hi ha nombroses queixes sobre el dèficit d’escoles bressol i els criteris d’accés, demandes d’escoles dins les empreses i sol•licituds d’increment d’assistència domiciliària. Proposen la creació d’una xarxa assistencial pública o semipública d’ajut psicològic i cases d’acollida per als nens per períodes curts i puntuals.

- Transport i mobilitat: es constata la deficient accessibilitat als transports públics per als cotxets de nens, i es proposa la millora de la xarxa de transport públic en general. Demanda de descomptes o preus especials a famílies monoparentals amb nens menors.

- Suport a entitats i xarxes de famílies monoparentals: afavorir la connexió entre mares solteres de diversos grups, crear espais per compartir experiències, crear grups de pressió i entitats que rebin suport de les administracions públiques.

- Necessitats personals: es constaten necessitats relacionades amb la falta de temps propi i la importància d’una teràpia de grup per resoldre angoixes derivades de la inestabilitat laboral i econòmica, l’absència de la figura masculina, etc.

- Igualtat i reconeixement de les monoparentalitats: cal el reconeixement social i polític del que suposa la monoparentalitat, concentrar en una persona totes les responsabilitats familiars i laborals. Es demana que la societat reconegui la diversitat familiar i la desaparició progressiva del concepte de família tradicional.

Entitats de suport
S’han realitzat entrevistes també a diverses entitats assistencials de suport a les famílies monoparentals: la Fundació Assistència i Gestió Integral (AGI), Cuques de Llum, Càritas, 4 Vents, i la Fundació Privada Teresa Gallifa, les tres darreres vinculades a institucions religioses.

Les entitats compten amb cases d’acollida o pisos de suport, ajuts econòmics, psicològics i formatius, amb programes d’atenció específics per a la inserció laboral, assessorament jurídic, o promoció i defensa dels drets de les persones que encapçalen famílies monoparentals, que gairebé sempre són dones. Com es descobreix al llarg de totes entrevistes, les entitats no donen a l’abast, i tenen llargues llistes d’espera de mares soles que desitgen participar dels seus programes.

La major part de les responsables de les entitats entrevistades consideren que la política familiar de l’administració és ben minsa comparat amb les necessitats reals, que aquest és un problema social general lligat a la realitat econòmica actual, i que la política social sempre va lligada a la política econòmica. Cal que coneguem la realitat de les famílies per poder dissenyar polítiques familiars adequades, per això, com diu una entrevistada “com més sapiguem quina és la realitat, més a prop estarem de les necessitats que tenim”.

La monoparentalitat en xifres
Si atenem a la taula presentada en l’informe, que analitza les llars a Catalunya segons grans tipus, trobem que al 1991 hi havia un 8,18% de famílies monoparentals (un 1,39% pares sols amb fills i el 6,76% mares soles amb fills). Al 1996 la xifra havia augmentat al 9,39% (1,95% encapçalades per pares i 7,44% per mares). Avui sabem, però, que l’increment ha estat molt progressiu a partir de 1996.

A França, les famílies monoparentals representaven el 1991 el 16,2% de les famílies amb fills a càrrec, el doble que al 1981, i 6 de cada 10 havien accedit a la monoparentalitat com a resultat d’una ruptura conjugal. A Gran Bretanya, una cinquena part de les famílies amb fills menors és monoparental, amb una elevada taxa de mares solteres. A Suècia i Dinamarca, també el 1991, se superava el 22% (Segons l'informe de la Caixa: “Les polítiques familiars des d’una perspectiva comparada”).

A l’hora de contrastar les xifres, anem en compte: en el cas d’Europa, parlem de percentatges sobre famílies amb fills a càrrec; en el cas català ens referim a tants per cent sobre el total de llars. No els podem barrejar.

I una última dada, ben definitiva, que han publicat alguns mitjans durant el juliol: segons dades de l’INE, referides a l’any 2002, les mares solteres a Catalunya representen un 25% del total de mares, mentre a l’estat Espanyol és del 22,78%

La realitat de la monoparentalitat

El perfil de les mares que arriben a L’Associació de Famílies Monoparentals de Catalunya respon a dones d’entre 30 i 45 anys, amb nivell d’estudis mitjans i superiors. No som executives ni dones desestructurades, pertanyem a l’anomenada classe mitja (a mida que passa el temps, però, baixa). En el moment de decidir si tirar endavant l’embaràs, tenim una feina relativament estable i un habitatge en condicions.

Quan es comunica l’embaràs a la feina no hi ha problemes, aparentment tot va bé. Neix la criatura i ens disposem a enfrontar- nos al fet de ser mare sola. Quina és la nostra primera sorpresa? La dificultat d’obtenir una plaça d’escola bressol pública: són poques i la nostra situació no puntua de manera definitiva. Ens diuen que és perquè la monoparentalitat pot donar peu a “fraus” a l’hora de demostrar la situació, amb la finalitat d’aconseguir plaça. En aquest aspecte, creiem que si la Secretaria de Família ha aconseguit definir un criteri para descriure la monoparentalitat para rebre la prestació per fill menor de 6 anys a càrrec, es podria aplicar el mateix criteri per altres ajuts o beques.

Ser mares soles també redueix a la meitat la possibilitat de comptar amb membres de la família que puguin tenir cura de l’infant (menys avis, oncles, etc.). I és precisament quan s’acaba la baixa maternal que comencen els problemes, quan el lloguer, la llar d’infants i els cangurs sumen més que el teu sou, però com que disposes de sou no tens dret pràcticament a cap ajut. Tant li fa si cobres 600 €, es considera que amb aquest sou viuen una mare i el seu fill. Aleshores, la dificultat de conciliar la nostra vida laboral amb la familiar desemboca en un acomiadament més o menys procedent, que origina que la mare passi a cobrar l’atur o una prestació.

Tot aquest procés representa una dosi important d’estrès per les dones que recentment han donat a llum el seu nadó. La Secretaria de la Família ha donat un pas important reconeixent el col•lectiu amb l’ajut per fill a càrrec i equiparant-nos amb les famílies nombroses, però creiem que és insuficient. A una dona que viu sola la maternitat se li han d’assegurar, com a mínim, els mitjans per poder realitzar els seu treball (escola bressol, beques de menjador, ajudes i esplais d’estiu), i una vivenda digna on poder educar el seu fill amb un mínim d’estabilitat.

També hi ha una part emocional de la que es parla poc: a moltes de nosaltres ens preocupa el dia que el nostre fill comenci a fer-nos preguntes, molts dels nostres nens no poden definir un rostre pel seu pare. Hi ha històries que no són agradables però a l’infant cal donar-li informació a mida que te la demana, i cal estar preparada per donar-li explicacions.

Des de l’Associació treballem per aconseguir que les famílies monoparentals puguem educar i veure créixer els nostres fills sense por a l’atur, a la pobresa i a l’exclusió social pel sol fet d’ésser mares soles.

Eva Val és vice-presidenta de l’Associació de famílies Monoparentals de Catalunya

Fam. Folgado Navarro (Foto: Núria Teixidor)

Personalment, però, el que defenso amb més passió i convenciment és el dret a la informació: sense una informació completa no es pot escollir. I als ambulatoris on ens visitem només se'ns informa dels protocols hospitalaris que moltes vegades no respecten el ritme natural del procés. El part medicalitzat inclou moltes d'aquestes variants: corretges que immobilitzen la mare i la connecten a un monitor per tenir controlat en tot moment el cor de la criatura (en els parts domiciliaris també s'escolta el bebè amb un aparell petit que no molesta l'embarassada), vies als braços per injectar oxitocina sintètica, visites de diferents professionals (especialment si pareixes en un hospital universitari), trencament de la bossa amniòtica per accelerar el part, anestèsia epidural gairebé inevitable i demanada a crits... Un part natural en aquestes condicions seria una veritable proesa.

Preparatius per un part més conscient i lliure
Alguns hospitals han començat a introduir a les sales de parts piscines per la dilatació, pilotes medicinals, donen llibertat de moviments a la dona que va de part, suavitzen les llums ambientals... Tot i aquesta publicitat, és important informar-se prèviament de les condicions reals dels parts que s'hi donen i fins i tot preparar un "pla de part". La Plata-forma pro Drets del Naixement ha elaborat un model de pla de part que contempla aquestes línies bàsiques, recollides en les recomanacions de la OMS:

1. Que no es consideri l'embarassada com una malalta.
2. Que es faciliti la participació activa de la dona en el seu part. - Respectant la posició que esculli per parir - Respectant el temps de la dilatació i l'expulsiu - Que no s'administrin anestèsics ni analgèsics si no és necessari - Que no es practiqui episiotomia si no és necessària 3. Que durant el part la dona pugui estar acompanyada de la parella i una altra persona de la seva confiança, i que es respecti la seva intimitat
4. Que després del naixement - No se separi el bebè de la mare - No es talli el cordó umbilical fins que deixi de bategar - No se li practiquin les manipulacions tradicionals - El bebè s'alleti durant l'hora següent, i sense horaris ni restriccions

A Anglaterra, s'anima les dones a escriure el seu pla de part amb les seves llevadores, i s'adjunta el document al seu historial. A Catalunya, el Departament de Salut de la Generalitat va afirmar als mitjans de comunicació que està elaborant un programa per garantir que les dones escullin el part que desitgen, per tant, fem-nos fortes en aquesta posició i recordem que és el nostre dret. També és el dret dels nostres fills.

PART, NAIXEMENT I INSTINT NATURAL (per Paloma Rodríguez)

Part i naixement són dues vivències totalment diferents encara que es donin simultàniament i estiguin absolutament interrelacionades. Naixement es refereix a la vivència del bebè, el primer canvi important en la seva existència amb el qual passa de la vida intrauterina a la vida extrauterina. I el part és el procés fisiològic mitjançant el qual una dona permet i ajuda el seu fill a néixer.

Quan un mamífer no humà neix, la seva mare s'ocupa d'ell tot seguit: el llepa, l'amaga, l'alimenta... Ningú pensaria en separar-los, i si a algú se li acudís, en la major part dels casos se les hauria de veure amb la femella. D'altra banda, a totes les persones ens entendreixen els cadells, fins i tot a aquelles persones que qualifiquem de "dures". Quan veiem qualsevol cria d'animal que sofreix desitgem ajudar-la i per un bebè humà tots desitgem el millor. Per això mateix crida tant l'atenció el fet que quan neix un infant tothom somriu i se celebra el fet que el nadó plori de forma intensa i desesperada, amb el convenciment popular que aquest plor "eixampla els pulmons", quan de forma rutinària a aquest infant, només néixer, se'l separa de la mare per practicar-li una sèrie de rutines (aspirar-lo, punxar-lo, administrar-li un fàrmac, pesar-lo, prendre-li les empremtes digitals...) Ningú escolta realment el que el petitó ens diu amb el seu plor, estem totalment desconnectats del que pugui sentir.

Una actitud oberta
Ara bé, cal evitar fer-nos una idea preconcebuda i utòpica del part, ja que és un procés natural que no podem controlar. I la tecnologia, sortosament, és a la nostra disposició per quan la necessitem. Que el part no es desenvolupi com hauríem desitjat ens pot aportar molta frustració, i hem de recordar que un embaràs conscient i un postpart marcat per una relació estreta entre l'infant i els pares és determinant pel desenvolupament de la criatura. Ens ho il·lustra l'explicació de Lídia Salvanera, una doula que ha tingut dues filles:

"L'Iris va néixer a Migjorn, amb un part meravellós, suau, càlid, harmoniós. Em va donar molta força, em va fer sentir molt viva i plena. Em va donar energia per poder superar l'alletament, que em va costar un mes i mig que arrenqués (no s'agafava, hi havia alguna cosa en mi que rebutjava, o jo em rebutjava a mi mateixa...). Per mi l'experiència del part va ser fantàstica, la millor!
Amb la Violeta estava encara més conscienciada, estava fent la formació de doula i ho tenia tot preparat per parir a casa amb la llevadora i amb una doula. Tot havia ser perfecte... però vaig haver d'anar a l'hospital. A la setmana 37 vaig agafar una infecció a les bosses amniòtiques, febre i un mal a l'abdomen horrorós. Jo veia clarament que alguna cosa no rutllava, sabia que havia d'anar a l'hospital. Però no estava preparada, de cap manera, per una cesària. Em va partir per la meitat... Vaig estar deu dies amb febre postpart sense que em trobessin res... però carregada d'antibiòtics i anàlisis i proves. Només podia treure la ràbia i la frustració augmentant la meva temperatura i la Violeta estant completament adormida.
Però després dels mesos he après molt i m'he fet més forta i més oberta a tot. I sí, va ser una cesària però la Violeta i jo estem súper unides i el que seria negatiu i perjudicial per totes dues és que continués pensant que va néixer de la pitjor manera, o que va ésser un fracàs. Va anar com havia d'anar i estic contenta per moltes coses: la Paloma -la llevadora- va estar al meu costat, només em vaig separar de la nena mitja hora i estava amb el seu pare que se la va posar al pit, es va agafar de seguida al meu pit i ara tinc una experiència més per poder ajudar a les mares que es trobin en aquesta situació".

Agraïm la col·laboració de Marta Duran, que ens ha fet arribar l'experiència dels seus tres parts en un escrit titulat "Tres fills, tres parts: d'una cesària a un part natural" i que publicarem al proper número per qüestió d'espai.

UNA VISIÓ POLÍTICA I HISTÒRICA AL VOLTANT DEL NAIXEMENT (per Montserrat Catalán Morera)

La polèmica entre la classe mèdica i les llevadores, aguditzada en els darrers anys, és vigent des que al segle XVII els metges-barbers van començar a fer-se càrrec de l'atenció dels parts, amb característiques concretes segons països i moments històrics, però molt similars en funció del desenvolupament econòmic. Una polèmica presentada sempre en termes d'oferir més seguretat a la dona i al nen (a) en el naixement. La classe mèdica ha situat la seguretat únicament als hospitals, en els coneixements adquirits a la Universitat, i en el desenvolupament de la tecnologia. Les llevadores s'han posicionat en diferenciar l'atenció que requereix un embaràs sà i un part normal de la que necessita un embaràs i part patològics o de risc.

L'Organització Mundial de la Salut s'ha pronunciat reiteradament en aquest debat amb la conclusió que la seguretat del part normal atès per professionals -llevadores- tant a casa de la dona, en cases de parts o en hospitals on es respecti la fisiologia del naixement és exactament igual que la seguretat d'aquests parts atesos en hospitals, amb l'aplicació d'alta tecnologia i estrictes protocols, per professionals ginecòlegs. La mateixa OMS ofereix molta bibliografia al respecte. Ningú qüestiona els avantatges dels hospitals per l'atenció dels parts de risc, però sí es discuteix quina és la millor forma d'atendre aquests parts.

A l'Espanya franquista es van construir els grans hospitals, la Seguretat Social va oferir cobertura a tota la població i la Universitat Pública i Única va esdevenir l'única possibilitat de docència. Així, es va traslladar l'atenció dels parts a les maternitats dels grans hospitals, i també les llevadores que atenien parts a casa, i la docència va quedar en mans dels metges ginecòlegs.

Durant la dictadura i a l'inici de la transició, el moviment feminista espanyol estava ocupat en temes tan elementals com la llibertat en l'ús dels mètodes anticonceptius, la reclamació del dret a l'avortament lliure i gratuït i en generar els centres de Planificació Familiar que van ajudar tant a les dones. La maternitat, es va deixar en segon terme, quan en altres països econòmicament més desenvolupats el moviment feminista va prendre clar partit al costat de les llevadores per l'assistència al part normal, amb resultat de diferents graus d'autonomia. A l'estat espanyol les "Escuelas Universitarias de Matronas" van romandre tancades durant molts anys, expressió concreta d'una correlació de forces entre les llevadores i la classe mèdica del país.

Als anys 80, s'inicia a l'estat espanyol (amb l'obertura dels centres "Acuario" al País Valencià, "Titània" a Barcelona, "Génesis" a Madrid i diverses professionals lliures) la recuperació de l'atenció en mans de les llevadores, amb independència professional, i les dones poden tornar a reclamar la seva atenció. El 1986 es crea a Barcelona, la "Asociación Nacer en Casa", d'àmbit estatal.

Als hospitals espanyols es va començar a practicar un creixent grau de medicalització - i la mateixa OMS va alertar de l'excessiu intervencionisme- que ha fet el part insuportable per les dones. A finals dels 80 i principis dels 90 es va generalitzar el reclam de l'anestèsia als hospitals públics, que als privats ja era accessible. Evidentment, la classe mèdica va crear les condicions per tal que les dones demanessin parir amb anestèsia, parir sense sentir. I podem acusar les mateixes dones d'haver-la demanat sense preocupar-se per les conseqüències de la instrumentalització i l'excessiva medicalització que requeia en els seus fills.

Dins aquest panorama, s'avança i ressona la posició de les dones que opten per una assistència diferenciada, d'acord amb la seva fisiologia, amb la normalitat, amb la naturalitat, amb el concepte que ni l'embaràs ni el part són una malaltia sinó fets vitals que requereixen, a més de seguretat, un gran respecte i major intimitat. A l'any 2000 l'associació Nacer en Casa va realitzar el seu "I Congreso Internacional de Parto y Nacimiento en Casa" a Jerez de la Frontera; l'any 2003 es va celebrar el II a Manresa (Barcelona). Ambdós congressos van representar un gran èxit d'assistència de professionals i pel contingut de les ponències presentades.

Les circumstàncies històriques esmentades han dut les dones i professionals a viure una assistència al part/naixement molt mancada d'autonomia i llibertat. Si afavorir la desinformació i la coacció es pot considerar una forma de violència, jo diria que estem assistint a una forma generalitzada de violència contra les dones en un moment de gran vulnerabilitat: el del seu part i el del naixement del seu infant.

Després de viure el que em sembla la cúspide de la medicalització del part, només ens queda encaminar-nos a una valoració equànime de les conseqüències per les dones, criatures i societat en general, tenint en compte com repercuteix culturalment posar el part en mans d'especialistes en lloc de prendre'l amb les pròpies mans, igual que altres temes de salut.

Seria un veritable element de progrés donar cabuda dins la Salut Pública a aquest tema, exclòs fins avui de les seves possibilitats assistencials. Això significaria: parlar del part normal en les Universitats de Medicina i Escoles Universitàries de Matrones; als hospitals públics, revisar les ratios de personal; adequar els espais de part dels hospitals; que la Seguretat Social es fes càrrec de l'assistència al part a domicili i perllongar el temps de baixa laboral per maternitat.

Finalment, cal reconèixer que l'acompanyament al nadó requereix temps, hores, dies, mesos... en una àrea d'observació o cures intensives per a recent nascuts. Si és clar que per tal que el part transcorri en les millors condicions és necessari que la dona esculli qui l'acompanya, més cert é encara el bebè sà necessita la mare al costat, però el bebè que no té la salut òptima encara necessita més l'acompanyament de la mare. Molts serveis de neonatologia al món ja en són conscients. Però encara n'hi ha molts més que no ho són, i separen sistemàticament les mares dels bebès, donant fins i tot l'alta a la mare i fent-les sortir de l'hospital on es queda el seu infant.

Tots aquests són canvis necessaris; potser són temes de futur, però no d'un futur llunyà sinó un futur que hem de situar a mig termini.

EL PART PER CESÀRIA

La cesària és una incisió quirúrgica a la paret abdominal i de l'úter que ha de permetre la sortida del fetus quan no és possible o és perillós el part vaginal. No podem oblidar que és una operació, i que té també els seus riscos. Si atenem a les xifres presentades, hem d'entendre, doncs, que més d'una quarta part dels naixements representen un perill per la vida i la salut de la mare o del bebè? Si realment es practica la cesària quan és necessària, no hauríem de revisar la salut de les embarassades i també les atencions que aquestes reben en el moment del part? O hem de reconèixer que es practiquen cesàries innecessàries?

Ho vam avançar al nº14 de Viure en família: a Catalunya es practiquen un nombre excessiu de cesàries, una mitjana del 27% dels parts. Excessiu segons les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut, que el 1985 va fixar com a límit màxim acceptable un índex del 15% -i com a recomanable un 10%-. Els percentatges corresponen a l'any 2003 i es reparteixen així: neixen per cesària entre un 22% i un 25% dels infants nascuts als hospitals públics, mentre a les clíniques privades la mitjana arriba al 40%.

Les estadístiques no milloren en els altres països de l'anomenat primer món: als Estats Units, el 2001, un 21% dels naixements van ésser per cesària. A Llatinoamèrica es donen xifres molt superiors, a Monterrey (Mèxic) varia molt segons hospitals, entre un 33 i un 72%, quan el 1997 la mitjana era del 25%; en aquest mateix any Brasil ja superava el 36% i Xile arribava al 40%. Ara, a la major part d'aquests països es supera l'índex del 50%. En canvi als països amb tradició de part a domicili, com a Holanda, on les llevadores són sempre les responsables d'assistir els parts si no hi ha cap contraindicació, l'índex de cesàries es situa al voltant del 8%.

Quan cal una cesària?
Hi ha casos en els que és inevitable i necessari practicar una cesària quan hi ha pinçament del cordó umbilical (prolapse de cordó); problemes de salut greus de la mare, com infecció activa d'herpes genital, infecció del VIH, malalties cardíaques importants o eclàmpsia; davant una estructura pèlvica anormal per lesió greu o defecte congènit; per determinades anomalies o malalties del fetus, com l'espina bífida; en parts múltiples, especialment trigèmins (alguns parts de bessons es poden donar per via vaginal); en cas de sofriment fetal amb molt baixa freqüència cardíaca; per posició anòmala del fetus (creuat o de natges); si hi ha placenta prèvia o despreniment de placenta.

Riscos associats a les cesàries
La cesària és una intervenció de cirurgia major amb els mateixos riscos associats a les operacions quirúrgiques - com un augment del risc d'infecció, molèsties greus per l'anestèsia i complicacions per possibles transfusions - i molts altres: un major temps d'hospitalització i recuperació, en un moment en què la mare necessita tota la seva energia pel nounat; possible lesió de teixits i altres òrgans; alteració del normal funcionament dels intestins; nadó amb més dificultats respiratòries i baixos resultats en el test d'Apgar, especialment en el cas de cesàries programades - ja que les contraccions durant el part estimulen el reflex respiratori del bebè - i una succió més dèbil degut a l'anestèsia.

Marsden Wagner, l'ex director del departament de salut maternoinfantil de l'OMS, va declarar durant la celebració del 1er Congrés Internacional de Part i Naixement a Casa que l'alt índex de cesàries practicades a l'estat espanyol revelen diversos problemes de l'atenció obstètrica en aquest país. Segons ell, "existeixen 36.000 cesàries innecessàries anuals, que suposen seriosos riscos per a les dones i els seus bebès", a més d'una gran quantitat de diners a la salut pública. També va assenyalar que "el 40% de les dones a Espanya no pareixen els seus fills, doncs aquests són extrets per mitjans i instruments quirúrgics. Resulta ridícul pensar que el 40% de les dones d'Espanya són incapaces de parir".

Què podem fer per evitar una cesària innecessària?
El més important per evitar una cesària és que la dona confiï en la seva capacitat per donar a llum i s'informi del que és un part "normal" i com afecten al part les diferents intervencions mèdiques. Sabem que induir el part augmenta el nombre de cesàries i fòrceps: el 70% de les induccions en les primípares acaba en part instrumental, pel que és imprescindible respectar el ritme natural del part i evitar entrar en l'espiral d'intervencions que poden desembocar en la cesària.

L'administració d'oxitocina sintètica provoca contraccions més intenses i doloroses i l'OMS la considera també una intervenció major pels riscos associats. Per ajudar a que el fetus baixi s'aconsella caminar i tenir llibertat de moviments, que a més, ajuden a superar el dolor. Seure a la pilota medicinal també ajuda a la dilatació. Les posicions vertical i "a la gatzoneta" (o la cadira de parts) permeten a la pelvis augmentar el seu diàmetre i afavoreix l'expulsiu. L'epidural augmenta també la possibilitat d'una cesària; si cal posar-la, espera a una major dilatació: si només has dilatat 2 cm. el risc de cesària és del 50%, en canvi amb 4 cm. es rebaixa el risc al 26%.

El protocol que impulsa el Departament de Salut per reduir el nombre de cesàries planteja als metges intentar girar els nadons que venen de peus amb tècniques de manipulació, intentar el part vaginal a embarassades amb una cesària anterior i incidir en l'educació sanitària de les gestants per evitar cesàries "a la carta".

La cesària programada o electiva, un debat públic
Hi ha casos en els que sabem prèviament que el part haurà de ser per cesària. Fins i tot així, alguns professionals recomanen que el part no sigui programat, sinó que el bebè pugui indicar quan està a punt per néixer. En traslladar aquesta reflexió a una metgessa ginecòloga que treballa per la salut pública i també en un centre privat, va respondre'ns que si no es programés cap cesària es podria trobar sovint que hauria de practicar cesàries d'urgència després de moltes hores de treball o de guàrdia. Va preguntar-me si la dona que s'havia de sotmetre a una cesària podia estar tranquil·la, amb aquestes condicions. És evident que això tampoc seria bo per a aquestes dones ni pels seus infants. Cal que traslladem, doncs, aquesta qüestió a l'àmbit de la salut pública i reflexionem sobre la necessitat de disposar de més professionals i millors condicions per un moment tan important en la nostra vida com és el naixement.

ENTREVISTA A MICHEL ODENT
L'OBSTETRE QUE VA REVOLUCIONAR EL NAIXEMENT

Michel Odent parla i l'auditori escolta atentament. S'expressa en un francès dolç i la Rosa, la traductora, mira d'interpretar no només les seves paraules sinó tots els significats, tota la saviesa que aquestes paraules inclouen. Accepta atendre'm durant la pausa del migdia de diumenge, tot i que porta gairebé tres dies seguits exposant els seus coneixements. Per a l'entrevista escollim l'anglès, i constato que en qualsevol idioma aquest home parla la llengua dels erudits.

VenF: Com definiria el part "normal" i quin és el terme correcte a utilitzar: normal, natural, conscient...?
M.O: Crec que és millor no donar una definició del naixement natural, en el sentit que només podem dir retrospectivament que el part va ésser natural si la mare ha tingut el fill per sí sola, sense cap droga i sense intervencions. La qüestió real no és què és part natural sinó quines són les necessitats bàsiques que hem de satisfer per tal que les dones puguin donar a llum sense drogues ni intervencions. Al segle XX vam introduir molts mètodes de part sense fer-nos aquesta pregunta essencial. Quan intentem definir el part natural ens desviem, novament, de l'objectiu bàsic que és satisfer les necessitats de la dona en treball de part. Si funciona, fantàstic, si no funciona, en la nostra societat avui disposem de meravelloses tècniques, fins a la cesària, per ajudar.

VenF: És per això que parla de la necessitat de "deshumanitzar" el part? En quin sentit?
M.O: Sí, de vegades parlo també de "mamiferitzar" el naixement, seguir senzilles regles per cobrir aquestes necessitats bàsiques, com és eliminar tot matís específicament humà. Què fa els humans diferents dels mamífers? Tots els rituals, creences al voltant del part han destorbat el naixement. Quan una dona està parint, cal reduir l'activitat de la part del cervell que està altament desarrollada en els humans, el neocòrtex, eliminar aquelles activitats que activen el neocòrtex. Tots els mamífers necessiten sentir seguretat per parir; a la selva, quan un animal està de part, si hi ha un predador a la vora no pot avançar el naixement, el posposa, perquè segrega adrenalina per poder fugir. Parirà més tard, quan se senti segur. Una altra necessitat bàsica és no ésser observat, tenir privacitat. Tots els mamífers tenen alguna estratègia per no ser observats durant el part. Per això insisteixo que la prioritat és mamiferitzar el naixement, i deshumanitzar-lo, declaració que pot resultar un xic provocativa.

VenF: Ho és, com també quan critica els usos dels avenços tecnològics que tants metges defensen i tantes dones agraeixen.
M.O: En un naixement medicalitzat el primer que es fa a la dona és estirar-la i connectar-la al monitor electrònic fetal. Probablement el part es ralentitzarà, li administraran oxitocina sintètica per accelerar el treball de part i anestèsia peridural per adormir la sensació de les contraccions. En un part biodinàmic es donarà llibertat a la dona i se li respectarà la intimitat. Potser escollirà una posició inclinada cap endavant, així s'alleugereix el dolor de ronyons perquè s'elimina la compressió dels grans vasos de recorren la columna, i es facilita la rotació del cap del bebè. Aquesta dona segregarà les hormones necessàries pel treball de part i es reduiran enormement els riscos de patiment fetal. La tecnologia és útil pels casos de risc o complicacions, però aplicada sistemàticament complica el procés fisiològic del part.

VenF: Per què avui dia algunes embarassades, especialment les que escullen tenir un part natural, estan tan lluny de les seves mares en l'opció de part escollida?
M.O: En el passat, la dona paria com ho havia fet la seva mare i la seva àvia. Al llarg del segle XX i fins ara hi ha hagut moltes doctrines, llibres, teories que canvien constantment, i han creat molta diferència entre generacions. La dona jove no s'entén amb la seva mare, per exemple en el tema de l'alletament. Ara promovem l'alletament matern i sabem que no hi ha aliment millor pel nadó però en les generacions anteriors donar el pit va ésser devaluat i es van introduir les llets de fórmula. Així és molt difícil que mare i filla es puguin entendre. Per això defenso la figura de les doules i col·laboro en la seva formació.

VenF: I com podem respondre a qui ens diu que el part natural és un pas enrera, un retorn al passat?
M.O: No és un pas enrera. Totes les societats que coneixem han destorbat el procés del naixement. Per exemple antigament, quan un bebè naixia a casa, la majoria de les dones donaven a llum al llit, i ho havien de fer estirades sobre la seva esquena, i ha estat així fins als hospitals. Quan el bebè naixia se'l rentava, se'l posava maco, se l'untava amb crema, com encara es fa avui. Aleshores, el part natural no és un retorn al passat sinó el redescobriment de les necessitats bàsiques; no volem imitar els parts antics sinó entendre el part des de la perspectiva dels fisiologistes, estudiar les funcions del cos...

VenF: Algunes persones creuen que no és un part segur, especialment el part a domicili, i demanen si cal tenir una ambulància a la porta...
M.O: Quan parlem de seguretat, hi ha dos aspectes que cal tenir en compte. El primer és fer el part el més fàcil possible. És de sentit comú que un part fàcil és més segur que un de difícil. Així doncs, per evitar complicacions cal fer-ho fàcil. Si una dona se sent més segura a casa, amb una llevadora, i sap que té un hospital a prop, això és positiu pel seu part. La segona qüestió és què fer si hi ha alguna complicació. A la nostra societat hi ha molts recursos per resoldre qualsevol complicació que sorgeixi. Però habitualment pensem només en la segona qüestió, i atenem més als riscos que als beneficis.

VenF: Si hagués de resumir en una frase allò que més desitja que la humanitat entengui respecte el part, quina seria?
M.O: Estem en un moment de presa de consciència de la història del naixement. Hem de recordar que fins fa poc perquè una dona parís era imprescindible que es donés un complex còctel d'hormones, que avui anomenem "hormones de l'amor". Però ara, en la nostra societat, la major part de les dones tenen els bebès sense aquestes hormones, bona part de la humanitat neix per cesària, a la Xina un 50 %, a l'Índia també, a Llatinoamèrica... moltíssims. I fins i tot en els parts vaginals s'usen drogues, substituts farmacològics que bloquegen la secreció de les hormones naturals i no tenen els mateixos efectes. Per exemple, quan s'administra oxitocina sintètica es bloqueja l'oxitocina natural, però la sintètica no "afecta" al cervell, aleshores ja no és una hormona de l'amor. Fins i tot en el cas de dones que han parit amb oxitocina natural se'ls ha administrat oxitocina sintètica per l'expulsió de la placenta... Per tot això, estem davant una situació sense precedents; no havia passat mai en tota la història de la humanitat que les dones poguessin parir sense el flux natural d'hormones: endorfines, prolactina i oxitocina.
Aleshores, si em preguntes què hem d'entendre és precisament preguntar-nos perquè hem arribat a aquesta presa de consciència històrica. No podem sobreviure sense les hormones de l'amor. Les conseqüències són moltes i greus.

Michel Odent ha dedicat molts anys de la seva feina i estudis al part sense violència. És conegut com l'obstetre que va introduir el concepte del part a l'aigua, ha atès moltíssims parts a domicili i és formador de doules. Va fundar el "Primal Health Research Centre" (Centre d'Investigació en Salut Primal) a Londres, que disposa d'un gran banc de dades (www.birthworks.org/primalhealth) amb estudis que demostren que el període entre la concepció i el primer aniversari del naixement determina la capacitat d'estimar de la persona, és a dir, que l'embaràs, el part i la primera criança tenen conseqüències a llarg termini en la salut de la persona i la seva conducta.

Foto: Silvia Marty

L'Acadèmia Americana de Pediatria també recomana lactància materna exclusiva fins als sis mesos. Consideren molt important tenir en compte el grau de desenvolupament del nadó a l'hora d'introduir el beikost, ja que ens indicarà si el nen o la nena són prou madurs per començar a menjar altres coses a més de la llet: si poden mantenir- se asseguts tot sols, si han perdut el reflex d'extrusió -que és un reflex que tenen els nadons durant els primers mesos- que fa que instintivament escupin qualsevol cosa que els entri a la boca. També cal fixar-se si mostren interès pel menjar dels adults i si són capaços d'indicar amb gestos si volen més menjar o no.

Els avantatges de no introduir el beikost abans dels sis mesos són diversos; la llet materna és l'aliment nutricionalment més complet i més important per a la criatura, hi ha menys risc d'al·lèrgies i intoleràncies que quan s'introdueix l'alimentació complementària massa aviat, i el fet de donar el pit en exclusiva durant aquest temps ajuda la mare a recuperar el seu pes normal.

Els canvis alimentaris, progressius i amb calma
L'ordre d'introducció dels aliments en la dieta dels nadons, en general, no té gaire importància sempre que es tingui en compte que s'han de deixar per a més endavant els aliments al·lergènics o que poden produir intolerància. En la nostra cultura, solen introduir-se primer els cereals sense gluten, la fruita i la verdura, sense importar l'ordre en què s'introdueixen.

Després de donar el pit a la criatura, es recomana oferir petites quantitats dels aliments d'un en un, d'aquesta manera ens assegurem que cada nou aliment que introduïm en la seva dieta no li causa cap al·lèrgia o intolerància. Així, després d'una setmana aproximadament oferint-li un aliment, i després de comprovar que no li causa cap problema, començarem a incloure un altre aliment i així successivament. Oferirem els nous aliments durant el dia, millor que al vespre, per poder observar possibles reaccions. Si el nen no mostra gaire interès pels nous menjars i en té prou amb unes culleradetes o, fins i tot, si es nega a tastar-los, no insistirem i li tornarem a oferir en un altre moment. Mai no se l'ha d'obligar a menjar.

Molts nens i nenes que prenen pit es mostren reticents a menjar altres coses que no siguin la llet materna durant un temps, fins i tot durant mesos, segurament perquè no necessiten cap altre aliment ja que la llet materna cobreix totes les seves necessitats nutricionals. Se'ls ha de respectar i no forçar-los mai, a poc a poc aniran acceptant més aliments.

El moment de menjar ha de ser agradable igual que ho ha estat fins ara, quan el bebè s'alimentava només del pit matern. És bo deixar que els nens siguin part activa en la seva alimentació, donant-los una cullera per a ells, deixant que toquin el menjar, que experimentin, que descobreixin nous gustos com un joc...

Intolerància i al·lèrgies
Per acabar, considerem interessant comentar alguns termes que apareixen relacionats amb la introducció de l'alimentació complementària. Quan es parla d'intolerància es tracta de la impossibilitat de digerir un aliment. Els símptomes solen ser vòmits i diarrees. La lactosa és el sucre de la llet, es troba tant en la llet materna com en la de fórmula; la intolerància a la lactosa, en els nens que prenen pit, sol ser un problema lleu i passatger i es pot continuar alletant sense problemes, en canvi, si és la llet de vaca la que produeix la intolerància s'ha de suprimir de la dieta del nen. El millor, quan la criatura pren pit a demanda, és retardar la introducció de la llet de vaca i derivats fins als dotze mesos.

El gluten és una proteïna que es troba en diversos cereals, una forma d'aquesta intolerància que pot ser greu és la malaltia celíaca. Si bé es recomana no introduir els cereals amb gluten en la dieta fins als vuit mesos, estudis recents demostren que és més important introduir-los a poc a poc i mentre encara s'està alletant, ja que continuar donant el pit a la criatura, almenys durant dos o tres mesos després d'haver introduït el gluten, sembla que protegeix al nen de patir una intolerància. Els cereals sense gluten, que poden introduir-se a partir dels sis mesos, són l'arròs i el blat de moro.

L'al·lèrgia és una reacció del cos davant d'un element extern, com un aliment, la pols, el pol·len... Els símptomes d'una al·lèrgia alimentària són variats; diarrea, vòmits, erupcions cutànies, dermatitis del bolquer, etc. Solen aparèixer entre dues i vint-i- quatre hores després d'haver ingerit l'aliment. Són molts els aliments que poden produir al·lèrgies, però els que les produeixen més freqüentment són: la llet de vaca, els ous i el peix, per aquest motiu es recomana no introduir-los en la dieta del nen fins als dotze mesos aproximadament, quan el seu sistema digestiu és ja més madur.

Foto: Carolina Conti

El conflicte forma part de la nostra vida. Ara vivim en societats molt regulades, i per tant vivim molts menys conflictes que fa uns segles, però oblidem que abans no s'ha arribat ha establir un sistema en què no ens haguem d'anar donant empentes pel carrer ni defensant la nostra casa, que no hi hagi esclaus o que no es violin persones a cada cantonada, han passat moltes coses, hi ha hagut moltes guerres i revoltes i també moltes negociacions. I tot i així, els conflictes segueixen sorgint, perquè les persones sovint sentim necessitats que no només no coincideixen amb les dels nostres veïns, sinó que molt sovint hi estan enfrontades. O és que ningú no s'ha discutit mai amb les persones adultes amb qui comparteix el pis, la feina o la vida?

El que passa és que el conflicte està molt mal vist, i sembla que una relació no pugui ser satisfactòria si hi ha conflictes. De manera que hi ha moltes persones que eviten el conflicte, i d'altres que eviten directament la relació amb les persones amb les que han tingut alguna vegada un conflicte. Així doncs, aprendre a acceptar des de petits que els conflictes són inevitables, és un dels aprenentatges més útils. Trobar la manera de resoldre'ls serà una altra cosa, que no és fàcil, però que els adults sovint fem encara més difícil amb la nostra intervenció.

Per exemple, i tornant a la situació del principi, quina de les dues "veritats" és la més adequada?. No podem partir de la idea que algú està fent alguna cosa malament, encara que nosaltres fàcilment ens identifiquem amb el més feble, que no necessàriament és el més petit. Us heu fixat que sovint tendim a afavorir-lo, prenent-li l'objecte al que l'ha "guanyat" i donant-li a l'altre? Per cert, que si "les coses no es prenen", amb quin dret li prenem nosaltres la joguina…?. És com quan ens expliquen un conflicte a l'escola, i els diem " torna-t'hi ! ". Però no havíem quedat que això està molt mal fet?. Això ens passa probablement pel record de les injustícies patides per nosaltres mateixos de petits, però potser oblidem que els nostres pares segurament també estaven allà per "resoldre'ns" els nostres propis conflictes, i això no ens va pas estalviar aquells sentiments ; de fet, potser la seva intervenció ben intencionada és el que ens els va generar. En tot cas, si som conscients que la situació ens està produint un malestar a nosaltres, potser caldrà dir-ho: "a mi això també m'està fent ràbia". I assumir que hem entrat en el conflicte!

La justícia és relativa
Segurament la nostra manera d'intervenir té molt a veure amb la nostra idea sobre la justícia, el conflicte en sí i la seva resolució. Està molt estesa la tradició "civilitzada" de recórrer a un àrbitre extern, cosa que a llocs com els EEUU dóna lloc a milers de litigis judicials que no fan altra cosa que atiar el foc en una societat altament conflictiva. I oblidem que abans hi ha moltes altres coses a fer. El que encara és més lògic és que el "jutge" intervingui "d'ofici" en un conflicte domèstic com la discussió per una joguina. Doncs això és el que ha fet la mare en el cas que ens ocupa. Aleshores, hauria d'haver deixat que es matessin pel cotxe de plàstic?. No, és clar, això no, ho hauria hagut d'evitar separant els contendents. Quan s'estan fent massa mal o realment s'està abusant excessivament del més feble, és lògic que intervenim. Però això no és actuar com un jutge, sinó com un veí solidari, que és una altra cosa. I en definitiva, com a pares. No fer-ho en aquests casos provocaria molta inseguretat, és clar. Si s'arriba a una situació extrema, s'haurà d'actuar, però no per "impartir justícia", sinó per evitar mals majors.

La justícia és quelcom que ni els adults tenim massa clara, però en tot cas és segur que als cinc i als dos anys la concepció és molt diferent que la de la seva mare. Injust és no aconseguir res del que vull, just és aconseguir-ho. I de fet, a nosaltres ens passa semblant amb les nostres coses: just és que jo pugui aparcar on em dóna la gana, injust és que la grua se m'endugui el cotxe. Només que, com diu en Carlos González, és més fàcil ser "justos" amb les coses dels altres…O és que nosaltres apliquem amb totes les nostres possessions això de que "cal compartir les coses"?. Com sempre, el que fem els adults és negociar unes normes i tot i així, sovint hem de negociar davant dels conflictes…o fins i tot acabem barallant- nos, igual que els nens i nenes (o pitjor). El repte seria trobar una solució "justa" per als dos; o el que és millor: on tots dos sentin que hi guanyen. En això els podem ajudar, però ho han de trobar ells.

Curiosament, quan als nou o deu anys juguin amb els companys al pati de l'escola, cap adult (en general) no haurà d'imposar les normes. La major part dels nens i nenes d'aquesta edat han entès que és més fàcil entendre's i jugar si es decideixen normes i es respecten, i per això poden jugar a tants jocs reglats. Però a diferència del que creuen molts adults això no és fruit de la intervenció insistent de l'adult, sinó del propi desenvolupament i autorregulació dels nens i nenes amb els seus iguals. Per això, com han estudiat Piaget o Vigotski per a tots els aprenentatges, el que millor facilita el desenvolupament (en aquest cas de la capacitat de negociar en els conflictes), és precisament experimentar les situacions i ser lliures d'assajar possibles solucions.

Observar, esperar, atendre
Quina intervenció, doncs, pot ser la més adequada?. Com sempre, el primer que caldria fer és observar els nens i nenes en la situació del conflicte. Potser d'aquesta manera podrem detectar si la cosa és tan greu com sembla. Els nens i nenes fàcilment expressen amb crits, empentes i fins i tot algun cop, el que volen o senten, però després molts petits conflictes dels nens evolucionen cap a una solució amistosa, encara que potser a l'adult no li sembli justa. Recordo la primera vegada que vaig visitar "La Caseta", un centre educatiu infantil on el principi bàsic és l'autoregulació. Vaig veure un grup de nens i nenes i un estava fent servir una joguina mentre els altres el miraven. En cert moment, un altre que li estava demanant va optar per ser més expeditiu, i li va fúmer un cop lleuger amb la mà al cap. L'educadora no va intervenir, observant i esperant a veure què passava. El que va passar és que el nen "agredit" es va mirar l'altre per primer cop, li va dir "ai, que m'has fet mal!" i van continuar tots exactament igual que estaven, fins que al cap d'uns minuts l'usuari de l'objecte va decidir deixar-li al que li estava demanant. Els nens i nenes tenen molts conflictes al llarg del dia, dels quals sovint ni ens n'assabentem, perquè els aprenen a resoldre tot sols. Hi ha germanes que han après, en algunes situacions, a fer petits intercanvis de dubtosa equanimitat (una pinça per una nina?), però que per a elles són satisfactoris. Però si nosaltres intervenim, és molt possible que empitjorem la situació. Imagineu què passaria si en l'exemple del centre educatiu, l'educadora hagués intervingut dient: "què fas?, per què li pegues? no veus que no es pot pegar?", o fins i tot l'hagués castigat. Segurament el conflicte real - l'ús de la joguina - no hauria ni tan sols sortit a la llum. I així, els desitjos (tots dos ben legítims) de les dues criatures, no s'haurien pogut negociar; senzillament hauria guanyat un. Però a més, si l'educadora hagués intervingut també en el conflicte en sí, per exemple dient-li al de la joguina "ja portes massa estona amb la joguina! deixa-li ara mateix!", no sols el nen s'hauria quedat pitjor que deixant-lo per pròpia iniciativa, sinó que a més els infants haurien acabat aprenent que nosaltres resolem els seus conflictes. Per això, molts nens i nenes, davant un problema, el primer que fan és buscar un adult que els en tregui.

Totes les persones, siguin de l'edat que siguin, ens trobem diàriament amb coses que volem o que volem fer que depenen d'altres persones. De vegades les demanem, de vegades les agafem o les fem sense demanar-les, de vegades això té conseqüències, de vegades no; en unes famílies o cultures és d'una manera, en unes altres és d'una altra. L'única manera de saber què passa és anar-ho provant…Això de vegades ens fa sentir malament. Aleshores el que necessitem és més una abraçada que un sermó. Però tenir l'oportunitat de trobar-s'hi de ben petits facilita els infants la capacitat d'adaptar-se als límits que de forma natural van marcant els altres. No els en privem.

Foto: Carolina Conti

Durant la criança dels nostres fills utilitzem a vegades paraules de sentit ambigu. La mateixa veu s'utilitza per a dos conceptes diferents, el que escolta no entén el mateix que el que parla, les nostres pròpies categories mentals es dissolen i s'entremesclen, amb resultats a vegades còmics, i a vegades dramàtics.

Gana
El meu fill es queda amb gana! És el terror de les mares; sobretot, vés a saber per què, de les que donen el pit.

La gana és una sensació que ens impulsa a menjar. Tots tenim gana, perquè sinó no menjaríem (bé, potser alguns sí, però sempre se'ns ha dit que menjar sense gana és de rucs). Tots els nens tenen gana diverses vegades al dia. La sensació de gana és al principi un lleu desassossec, però si no es satisfà arriba a ser profundament desagradable. El temps que triga la gana en tornar-se delerosa, pot ser d'hores en l'adult; però en un nadó pot ser de només uns minuts. No cal esperar a que el nadó plori per donar-li de mamar ; una estona abans haurà mostrat els primers signes de gana: moure's i vocalitzar, dur-se les mans cap a la boca, moure el cap buscant,...

Però gana és també la falta d'aliment, la desnutrició. "La fam al món", "milers de nens morts de gana"... No és estrany que les mares s'espantin en sentir la paraula. Tant, que a vegades s'espanten quan les coses van bé, i es tranquil·litzen quan van malament. Un nadó acaba